CALOR 'VINTAGE'

“Chanquete ha muerto!” i no ho hem superat

‘Verano azul’ va ser la sèrie dels vuitanta més repetida i que més ha marcat els ‘hipsters’ nostàlgics del segle XXI

“Chanquete ha muerto!” i no ho hem superat Zoom

Verano azul era l’antídot contra el tall de digestió. Si vau ser criatures a la dècada dels 80 ja sabeu de què us parlo: aquelles esperes eternes després de dinar, amb la calor sufocant que ens enganxava a un sofà d’escai on els pares suportaven amb becaines la letargia canicular. I nosaltres, com un mantra: “¿Ja em puc anar a banyar?”, “¿Ja em puc anar a banyar?”. I la resposta, sense pietat: “Una hora i mitja, com a mínim”. L’equivalent a l’eternitat infantil.

I aquí és on entrava Verano azul, la lluminosa sèrie que va omplir aquella distància interminable que separava el sofà de la piscina. La ficció, dirigida per Antonio Mercero, seguia les aventures d’estiueig d’una colla de nens i nenes en un poble de mar. Lliures, sense mòbil, amb bicicleta tot el dia i vuitanters fins a la medul·la, així era la colla de Verano azul. Els seus outfits farien les delícies de qualsevol mercadillo hipster dels que se celebren cada cap de setmana a Barcelona. El top five de la infància de l’era Naranjito el complien amb escreix: samarretes de Sport Billy, entrepans de Nocilla, xancletes cangrejeras, Popeyes de llimona i calcomanies a dojo.

Aire fresc

A més, la sèrie va ser una alenada d’aire fresc en aquella televisió pública postfranquista. El No serem moguts de Joan Baezque molt pocs anys abans s’havia sentit en protestes, manifestacions i concerts contra la dictadura, es va poder sentir amb llibertat a la tele corejat pels nens que no volien que Chanquete perdés el vaixell que era casa seva i la seva vida. I és que Verano azul va ser capaç de plantejar temes impensables a la televisió de la dictadura, com el divorci, la primera regla, les mares solteres i la protecció del medi ambient. I la mort, també. Sense filtres. No tinc clar, encara, si aquella generació de criatures hem superat la mort de Chanquete. Jo no he oblidat els crits del Pancho, desesperat, corrent per la platja, avisant la colla amb aquella frase que ens va deixar planxats i incrèduls: “ Chanquete ha muerto! ” Quantes llàgrimes vessades amb aquell capítol. Però això era Verano azul i la vida als 80: la realitat sense edulcorants, tal com rajava. Una sèrie per a nens on el protagonista, l’avi entranyable, moria.

Per cert, he pensat que no calia posar l’etiqueta “Alerta espòiler” per avisar que estava revelant informació important sobre una sèrie. ¿Coneixeu algú susceptible d’estar llegint aquest article que no sàpiga que Chanquete ha mort? Si és que sí, digueu-li que torni de Saturn.

Les sèries que van arribar (i es van quedar) amb la calor

Verano azul i Plats bruts tenen l’honor de ser les sèries més repetides dels estius. Successives generacions n’han disfrutat repetidament. Però als 80 la sèrie de Mercero va compartir el seu regnat amb altres perles televisivies que es repetien cada estiu, com El coche fantástico, que va inaugurar l’època en què tots els nens parlàvem amb el nostre rellotge perquè volíem ser Michael Knight. També va ser el moment d’ El gran héroe americano i d’ El Equipo A i aquell “ Me encanta que los planes salgan bien ”. Uns anys més tard les tardes estiuenques es van tornar californianes amb l’arribada dels Vigilantes de la playa i la seva gran estrella, Pamela Anderson.