THA√ŹS GUTI√ČRREZ / JOAN CALLARISSA / ANTONI RIBAS
BARCELONA

ūüėč Un 'escape room' per llepar-se'n els dits ūüėč

Ens estrenem plegats en el món de l'escapisme. I tot a canvi d'un xuixo!

Aquest 'escape room' uneix misteri i gastronomia Zoom

Tres visions d'una mateixa visita a l''escape room' Kessler Galimany, amb una recompensa que no està gens malament: un esmorzar o un berenar gratis a la pastisseria.

Thaïs Gutíerrez, la por a la claustrofòbia

No m'agraden els espais tancats. No m’agrada la foscor. No m’agrada haver de pensar sota pressió.

Amb aquestes tres premisses clares imagineu-vos-em un dimecres al matí tancada en una habitació sense llum intentant trobar l’interruptor amb una llanterna.

No, no és una pel·li de terror feta a mida. És la brillant idea del meu estimat Antoni per descobrir, en primera persona, un dels fenòmens d’oci que més està creixent a casa nostra i que més èxit de públic tenen: els 'escapes rooms'. I, què voleu que us digui... El que va començar com un fracàs anunciat –no vam ser ni capaços d’encendre el llum sols– va acabar amb l’enorme satisfacció d’haver aconseguit sortir d’aquella habitació. I vam riure molt.

El nostre objectiu no era només aconseguir resoldre el misteri que ens van plantejar quan vam entrar a aquella habitació i sortir-ne, sinó aconseguir el premi especial: un esmorzar a la pastisseria Kessler Galimany de Sants, més concretament, xuixos de crema que ja ensalivàvem només d'entrar. Però no. Les nostres tres ments privilegiades –dos homes que van amb ulleres de sol al metro i una servidora que fa quatre anys que no dorm més de cinc hores seguides– vam haver de demanar tantes pistes que allò semblava un etern comodí de la trucada. "Hola, estem perduts". "Hola, això no ho entenem". "Hola, aquests números no quadren". I així fins a una vintena de vegades. Va quedar clar que cap dels tres anirà a treballar a la NASA. Però els riures i l'eufòria de cada cop que resolíem un misteri no tenen preu. I la capacitat d’oblidar-te de tot, d'aïllar-te del món –que en aquell moment assistia, atònit, a la divulgació del vídeo de Cristina Cifuentes robant cremes al súper– és un antídot contra tot els mals moderns, amb l'estrès al capdamunt de tots.

Vam sortir d’allà renovats i (gairebé) rejovenits, tot i saber que Carles Galimany, artífex de tot plegat, i tercera generació d’aquesta família de pastissers, ens havia regalat gairebé 30 minuts extra per no fer-nos sentir uns 'losers' totals.

–¿Som el pitjor grup que t’ha tocat mai? –li va preguntar el Joan quan vam sortir.

–No, home, no. Hi ha qui no aconsegueix sortir-ne.

–¿I encara són aquí a dins?

–No. Són dins la màquina de fer granissats –va concloure l'Antoni.

I així, mirant com aquella màquina girava amb els candidats que mai van sortir de l’'escape room', ens vam demanar unes pastes boníssimes i vam decidir tornar a una realitat més complicada que la d’aquella habitació fosca. Llàstima que a la vida real no tinguem un 'walkie' per cridar el Carles i dir-li: "Hola, i ara què fem?"

Joan Callarissa té una debilitat

No us enganyaré. A mi sempre m'havia semblat un despropòsit gastar-me diners per sortir d'una habitació a la qual no tinc res millor a fer-hi que a casa meva i que, per tant, no tenia cap motiu per entrar-hi. Potser per aquest motiu vaig acceptar el repte que ens va proposar a la Thaïs i a mi l'Antoni Ribas, que tampoc havia debutat mai en això dels 'escape rooms'. No obstant això, no l'hi vaig posar tan fàcil i li vaig dir que alguna compensació havia de tenir per agafar el metro fins a un lloc com aquest.

L'Antoni es va centrar en la meva debilitat pels dolços per guanyar la partida i va fer una proposta irrenunciable: l''escape room' de la veterana pastisseria d'Hostafrancs Kessler Galimany, a la qual et conviden a esmorzar o a berenar si no demanes pistes per sortir-ne. Que il·lús per part meva pensar que això passaria.

A la cafeteria que tenen davant la sala ens va rebre en Carles, tercera generació dels pastissers, que ens va explicar les regles del joc, ens va 'prendre' els mòbils i ens va abandonar a la porta. A partir de llavors tot va ser un patiment. Ens ho vam passar molt bé perquè portem un nen ­­–si no un parvulari sencer– a dins. Però vam fer un paper una mica justet. Només diré que la feina va ser nostra per descobrir com s'encenia el llum. La Thaïs va haver de practicar amb mi matemàtiques com si estigués ajudant a fer els deures als seus fills i jo la vaig lesionar com a premi. L'Antoni va entrar en fase paranoica comptant tot el que es podia comptar amb la creença que allò ens trauria d'allí.

L'escapisme, que hauria de durar 'només' 75 minuts, en el nostre cas es va allargar una mitja hora més i vam demanar més pistes que tots els concursants del '¿Quién quiere ser millonario?' junts. Es va allargar tant, que quan vam sortir fins i tot Cristina Cifuentes havia dimitit. Com us podeu imaginar, no ens van premiar amb pastes, però ja que havíem anat fins allà ens en vam comprar nosaltres. I, mireu, què voleu que us digui, va valer la pena. Em vaig menjar un xuixo amb crema que se'm va posar de meravella. I els meus companys, que potser aquí no ho confessaran, també van pecar. Era com si estiguéssim celebrant la dimissió de Cifuentes –més celebrable que no pas el nostre debut en l'escapisme– amb un brindis glucèmic.

Aneu fins a l'obrador –és com està ambientada la sala– i intenteu sortir-ne. Jo no ho hauria dit mai, però em va anar de meravella. Em vaig oblidar de tot durant gairebé dues hores. Em sembla molt antiestrès això d'escapar-se d'una habitació. Jo que sempre m'havia pensat que seria estressant... No teníem res a celebrar, però ho vam fer igualment. El Carles ens va intentar animar dient-nos que per ser la primera vegada no estava tan malament... Merci, Carles! L'Antoni va fer tot el contrari, quan vam arribar va assenyalar una màquina de granissats que tenen a la cafeteria i va dir que allà hi havia triturats tots els que hi havien anat abans i no ho havien aconseguit. LOL!

Una anticrònica d'Antoni Ribas

1. Primer de tot cal dir que això és una no-crònica: no podem explicar-vos totes les proves que vam haver de superar per sortir. Sí que ens vam divertir, tot i que no vam fer-ho amb el temps marcat i que vam haver demanar pistes (no ens van dir quantes són moltes, així que deixem-ho en "algunes"). Això no va impedir que un servidor es mengés un croissant de xocolata blanca i negra abans de dinar. A més de divertir-se, la Thaïs va estar a punt de perdre un dit gràcies a la destresa del Joan, però havíem quedat que això no ho explicaríem.

2. Si tots els 'escape rooms' són com aquest, fer-ne ha de ser molt divertit. Em pensava que ens fèiem els originals quan vam proposar llançar a aquesta comunitat que és casa vostra fer un 'escape room' i resulta que fem tard: "Tinc dos amics que van per tot Espanya per fer-ne", em va dir el meu amic J. pocs dies després.

3. Els 'escape rooms' seran cada vegada més populars i acabarem rebent invitacions com aquesta: "X i jo hem decidit separar-nos. Ens agradaria que ho celebréssiu amb nosaltres i ens acompanyéssiu a fer un 'escape room' el dia..." I 'whatsapps' com aquest: "Acabo de trencar amb X, abans de que això nostre vagi més lluny. No li agrada anar a 'escape roomse, segur que al llit és una carrossa".

També pot ser una proposta perfecta per als sogres. Molt bona.

4. Si presumiu de llegir molta novel·la negra i que descobriu qui és l'assassí a la tercera pàgina, un 'escape room' us resultarà un repte igualment. Una cosa és el paper, i l'altra, un espai de proves (expliqueu-ho al dit de la Thaïs).

Thais Gutiérrez es va jugar el físic per la feina en un scape room Zoom

Thais Gutiérrez es va jugar el físic per la feina en un scape room / FLUOR