CALOR 'VINTAGE'

Els “melenudos” que van sacsejar la Barcelona franquista

El concert dels Beatles l’any 1965 va suposar una alenada de llibertat en una ciutat grisa i ofegada per la dictadura

Els “melenudos” que van sacsejar la Barcelona franquista / PÉREZ DE ROZAS / EFE Zoom

Els que hi van anar no ho han oblidat. I molts dels que no hi van anar, tampoc, perquè el disgust els va durar molt. De fet, hi ha qui assegura que la ciutat mai va tornar a ser la mateixa després d’aquell huracà musical que portava aires de revolució i llibertat, dues paraules prohibides en aquella Barcelona grisa assotada pel franquisme.

Era el 3 de juliol del 1965. A la Monumental. Feia calor i l’emoció era continguda perquè en aquella època les emocions es contenien fort. Per no eternitzar l’espera abans que el quartet de Liverpool toqués, com era d’esperar, els Sírex i altres grups van omplir aquell espai etern que hi ha fins que arriba l’ídol esperat.

El públic era allà per veure els Beatles. Sospiraven per cantar les cançons de John, Paul, George i Ringo i veure aquells quatre “ melenudos ”, com els titllava la premsa del moment, en plena apoteosi dalt de l’escenari. Les cròniques de l’època expliquen que els Beatles van oferir un concert curt -van tocar poc més de mitja hora- però molt potent que va fer que aquella cita quedés gravada en la història de la ciutat.

Iconografia ‘cañí’

Els Beatles van arribar a Barcelona des de Madrid, on havien tocat el dia abans a Las Ventas sense omplir l’aforament (gràcies a la repressiva actuació policial que va complicar l’entrada de molts espectadors). Les fotografies que hi ha d’aquell viatge llampec a Espanya mostren com els de Liverpool van abraçar i incorporar la iconografia més cañí. No hi van faltar els barrets de torero, els tricornis, les figuretes de sevillanes i els tastos de vi de xerès. L’Espanya folklòrica treia pit davant dels excèntrics anglesos amb un ventall de hits patris. I els ensenyava amb un to quasi paternalista que amagava la superioritat de qui ensenya el que és propi creient, sempre, que és millor. Els Beatles feien cara de pòquer, es posaven i treien els barrets, es deixaven fer fotos, somreien quan calia i avall. Eren uns professionals i aquell país ranci era una parada més en una vida frenètica. Però per als que van poder anar al concert allò no va ser una parada més. Va ser l’oportunitat de reunir-se amb altres joves, gent amb qui compartien aficions musicals com a mínim i la passió per unes cançons de ritmes molt diferents de les que se sentien per la ràdio. Va ser una nit d’alliberació, de cridar d’emoció, de ballar i de riure en un país on aquestes tres coses tan necessàries es feien ben poc.

Joana Biarnés, la fotògrafa que es va colar a la suite

La fotògrafa Joana Biarnés va tenir el mèrit de ser l’única fotoperiodista de l’Estat que es va colar a l’habitació dels quatre de Liverpool, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, on va estar unes hores amb ells fotografiant-los amb plena llibertat. Ja ho havia fet a l’avió que els portava des d’Anglaterra i ha explicat en més d’una ocasió que “es pensaven que era un fan embogida”. Això li va permetre tenir un accés privilegiat a les poques estones d’intimitat que John, Paul, George i Ringo van tenir a l’Estat i acumular un tresor fotogràfic que ha guanyat importància amb el pas dels anys ara que li ha començat a arribar el reconeixement que mereix la seva carrera.