Ana García Obregón és un element tan imprescindible en el panorama visual estiuenc com els guiris de color fúcsia o les botigues de matalassos. En un país on les dones famoses van ser durant molt de temps folklòriques amb sobrepès que fugien aterrides dels fotògrafs perquè no volien ensenyar la carn a les revistes, ella va trobar la seva finestra d’oportunitat: convertir-se en una icona de joventut, estil i èxit posant en banyador quan arribaven les primeres calors. Tot i que ni la joventut ni l’estil ni l’èxit van formar part sempre de la seva vida, mai va perdre el poder de convocatòria amb la premsa rosa, que sucumbia sempre (i encara ho fa) al seu embruix mediàtic.

Tot va començar el 1985, quan estava instal·lada a Los Angeles i acabava de rodar Bolero amb Bo Dereck. Es va posar un banyador de Mickey Mouse blau, un collaret de corall rosa i es va fotografiar per a la revista Diez Minutos, que llavors valia 175 pessetes. Jo aquell estiu feia sis mesos que havia nascut, però ella ja s’havia convertit en mite. A la revista va aprofitar per fer-se autobombo i els va explicar que estava a punt de començar a rodar la seva aparició a la sèrie El Equipo A. La revista, però, ho va vendre com que ella els havia concedit una entrevista “a corazón abierto ”.

Des de llavors la maquinària obregoniana d’autocossificació ja no va parar. L’eterna aspirant a actriu seriosa va encetar el període estival any rere any deixant-se fotografiar i gravar pels paparazzis en algun punt del litoral espanyol on ella mateixa els havia convocat. Amb Obregón passejant-se per l’arena ens hem fet grans, hem vist canviar la moda de bany, les tendències de perruqueria i hem entès que cultivar el melanoma fa ric. De la seva mà, els televidents més pop hem fet el salt dels biquinis normals als minúsculs a mesura que la televisiva feia més anys. Quan la cosa ja era insostenible va arribar a la nostra vida el triquini, pensat per tapar les panxes de les senyores que no tenen panxa... Però, sobretot, amb ella hem après. Hem après que quan ens fiquem a l’aigua i algú ens mira amb maldat hem de fer veure que no passa res. És igual si està freda o si trepitgem una escórpora. Somriure, contenir la respiració i amagar la panxa és l’única opció possible. A la platja s’hi va respirat de casa. És la gran ensenyança d’Obregón a tota una generació.

L’expectació que va saber crear la filla del fundador de La Moraleja, que ja té 63 anys, amb els seus posats estiuencs s’ha allargat durant dècades i, una vegada consolidats, els posats han esdevingut xous que li han servit perquè moltes marques s’hi volguessin apuntar. Sense anar més lluny, el 2013 va fer el posat mariner a Madrid, en un estudi i ben il·luminada. Li pagava una empresa de begudes espirituoses. I ella, que també és espirituosa, ho va acceptar.

Ens hem fet grans amb Obregón fent la croqueta per la sorra i imitant les artistes nord-americanes de cada moment, Cindy Crawford inclosa. Però, com fa la dita, mai valorem prou el que ja tenim. Potser per això hem de destacar que, encara que ens sembli tot un paperot i que el nostre estiu real comença quan ens ingressen la paga doble, fer el que feia ella és ser una valenta. Digueu-me quina de les influencers que avui en dia utilitzen un equip de deu persones per penjar una foto seva en biquini a Instagram sortiria davant dels cruels paparazzis armada només amb el seu cuerpo serrano. Ja us ho dic jo: cap! Obregón va cultivar una tradició que només perseguia el propi benefici tant financer com d’ego, però això no hauria de restar ni gota de mèrit al fet que hagi sobreviscut i portat al seu terreny una pràctica tan poc comuna i tan atrevida com passejar-se mig despullada per davant dels objectius més despietats del periodisme rosa.