CALOR 'VINTAGE'

L’estiu que vam perdre el Parc Güell i vam guanyar el mar

Els Jocs Olímpics van suposar una transformació bestial d’una ciutat que va canviar davant dels nostres ulls de la nit al dia

L’estiu que vam perdre  el Parc Güell i vam guanyar el mar / L. GENÉ / EFE Zoom

Ara us diré una cosa que ja sabeu: l’estiu del 1992 va canviar la història de Barcelona. La celebració dels Jocs Olímpics, la gran transformació urbanística de la ciutat i aquella allau de gent estrangera meravellant-se dels nostres carrers, la nostra arquitectura i la nostra gastronomia, quan encara eren només nostres, van suposar una sacsejada brutal per a la ciutat i els qui hi vivíem. En positiu i en negatiu, perquè no oblidem que hi ha qui diu que tots els mals que castiguen avui en dia la ciutat van començar llavors, amb la mala gestió que es va fer de temes clau com el turisme o l’habitatge.

Però no us vull parlar d’això sinó d’aquell estiu vist i viscut des de l’adolescència i una perspectiva, la meva, que fins a aquell moment em portava a pensar que la meva ciutat era petita i que tenia mar perquè m’ho havien explicat. Durant anys hi va haver sempre excavadores a la ciutat i es va instal·lar una sensació d’urgència constant perquè s’havia d’arribar a temps a fer-ho tot i semblava una missió impossible. Es parlava de construir un nou barri on hi viurien els atletes, i les criatures portàvem samarretes del Cobi tot i considerar-lo un gargot horrible i col·leccionàvem pins amb banderes d’arreu del món. I tothom es feia voluntari. La passió per ajudar es va fer col·lectiva i va ser un fenomen que va atrapar tothom: anessis on anessis hi havia voluntaris.

Freddie Mercury, també

Als nens ens fascinava la sensació que la nostra ciutat estigués en boca de tothom. Però si fins i tot Freddie Mercury cantava una cançó parlant de Barcelona! Allò era fortíssim.

Jo, que vivia a tocar del Parc Güell, recordo perfectament com fins a l’any 92 allà dalt només hi arribaven quatre turistes japonesos despistats però meravellats per l’obra de Gaudí. Aquells turistes ens demanaven sovint als nens que jugàvem al parc si ens podien fer fotos, com si fóssim criatures exòtiques que valia la pena retratar. En quants àlbums familiars japonesos devem aparèixer els meus amics d’infància i jo! Després del 92 els quatre japonesos aviat es van convertir en vuit i després en vint i ja no eren només japonesos, sinó que van arribar americans, francesos, alemanys, australians... i avui en dia ja no puc passejar pels escenaris de la meva infància. El parc va deixar de ser meu aquell estiu i no ho he superat (ho confesso) i per això evito anar-hi.

Però perdre el parc va significar guanyar el mar. Recordo com si fos avui quan vam descobrir que la nostra ciutat tenia platja. Gairebé d’un dia per l’altre vam passar a tenir la possibilitat de posar-nos el banyador a casa, agafar el metro i baixar a remullar-nos. I això en aquell moment preadolescent va ser la bomba, creieu-me. Mai he anat tant a les platges de Barcelona com aquells anys postolímpics. Em sentia a Venice Beach però amb banda sonora de Los Manolos.

Els Jocs Olímpics es van acabar i va quedar un regust nostàlgic de satisfacció instal·lat a la ciutat, que es meravellava amb l’obertura al mar -fantàstica, sí- però s’oblidava que estava perdent el Parc Güell.