BarcelonaUs seré molt sincer. Soc de les Terres de l'Ebre i estic molt ben acostumat. Potser massa. A mi, els arrossos de Barcelona habitualment em semblen poc bons i molt cars. Així de senzill. N'he provat bastants, perquè els arrossos m'encanten, i poques vegades surto content del restaurant. Els llocs poden ser guais, l'experiència satisfactòria, el tracte genial, la carta variadíssima, els ingredients de qualitat... Però el resultat final sempre em sol semblar decebedor.

Recentment, però, he tingut l'oportunitat de provar els que fan a l'Arrosseria Xàtiva de les Corts, local que han renovat fa poc per celebrar que ja porten 15 anys en marxa. Una oportunitat de la qual estic molt agraït, perquè em van encantar els dos arrossos que vaig poder provar, un de peix i un de carn. Concretament, un caldós del senyoret i un de cua de bou, que es veu que és un dels 'bestsellers' de la casa.

Els arrossos que hi fan, des del meu punt de vista, triomfen per dos motius essencials que en molts altres llocs de Barcelona passen per alt i que són molt més importants que gastar-se un dineral en les millors gambes del món. El primer és que no fan servir l'aigua que surt per l'aixeta a Barcelona... Agbar hauria de perdre la concessió pública només per totes les paelles que ha fet malbé! A l'Arrosseria Xàtiva fan servir aigua de mar filtrada per fer els brous dels seus arrossos, i això deixa un gust de fons que dona molt més de si que el clor... Aquest és el seu primer gol.

El segon, tal com ens va comentar el xef, és que fan servir el sofregit pràcticament caramel·litzat, i no directament fregit com en molts altres llocs. Això provoca que el gust del sofregit base hi sigui tot però sense anar acompanyat de la fortor aniquiladora dels matisos pròpia del pebrot fregit o de la ceba. De la ceba qui en posi, perquè això és un debat més complicat que la solidaritat entre les autonomies d'Espanya.

O sigui que aquí aquests detalls crucials que no es veuen però que són imprescindibles els tenen salvats. Triïn el que triïn, tinc la sensació que no es poden equivocar gaire. Això sí, l'esforç de triar quin arròs volen no és menor, ja que n'hi ha una vintena llarga entre els secs, els melosos i els caldosos. Jo em vaig quedar amb ganes de provar la paella valenciana, amb conill pollastre i garrofó. Mitja infància en un sol plat... També l'arròs a banda, abans del qual et treuen el peix o el marisc que teòricament s'ha fet servir per fer l'arròs. Entre les propostes més diferents em faria gràcia provar el de bacallà i cargols... En fi, ja veuen que hi hauré de tornar diversos cops...

Per acabar, cal recordar que, tot i que l'arròs omple i s'hi ha d'arribar amb gana perquè les racions són generoses, tot el que tenen per entrants està fet amb molt de carinyo i certa innovació en la presentació. La meva acompanyanta i jo vam provar les seves braves, l'amanida de tomàquet i moixama, els musclos, les xips de carxofa i les gambes a l'allet. Tot coses en què canta molt si el producte no és bo. I no va cantar gens...

Per cert, el local va néixer de la il·lusió de Maria Antonia Ribera, que va aprendre a cuinar les receptes de la Nievecitas, una senyora de Xàtiva que li va ensenyar la cuina tradicional de l'horta valenciana. No sé si la Nievecitas tenia un receptari de luxe que ells han sabut conservar o si a partir d'algunes directrius bàsiques han construït la seva proposta actual. En qualsevol cas, visca la Nievecitas! Gràcies a ella ara quan vulgui un arròs bo no em veuré obligat a lluitar amb l''overbooking' de la Barceloneta ni els relacions públiques que et persegueixen per allà. Me n'aniré a les Corts, que en diumenge és d'allò més tranquil... A més a més, a l'Arrosseria Xàtiva tenen obert tot l'any! I, si no volen anar a les Corts, a Gràcia en tenen una altra... Bon profit, xè!