CALOR 'VINTAGE'

Facebook o com ha canviat el postureig d’estiu

La xarxa social va néixer el 2004 i amb ella les ganes de mostrar als amics (i al món) com són les nostres vacances

Facebook  o com ha canviat  el postureig d’estiu Zoom

Agost del 2007. Un cibercafè a l’illa de Ko Tao, a Tailàndia. El soroll del ventilador gira sobre els nostres caps i acompanya el dels cops de mans desesperades intentant matar mosquits al vespre. A la sala hi ha sobretot joves nord-americans, alguns israelians i també australians, i tots ells naveguen, fascinats, per una web desconeguda per a mi on veuen què fan els seus amics i familiars i on ells mateixos expliquen què estan fent en aquest lloc remot de l’arxipèlag Chumphon.

Un jove d’Alberta, al Canadà, m’explica que aquella web es diu Facebook i m’ofereix quatre tips per donar-m’hi d’alta i crear un perfil que automàticament m’informa que un vell amic de Costa Rica que fa anys que s’ha instal·lat a Londres ja està connectat a aquesta xarxa mundial. Al cap de pocs minuts rebo un missatge seu en què em felicita per haver-me apuntat a Facebook i em convida a posar-nos al dia sobre les nostres vides. Al·lucino. I el d’Alberta riu amb mi (o de mi?) perquè li semblo troglodita.

Aquelles vacances encara fem fotos amb una càmera digital i deixem el mòbil a la motxilla tot el dia. Enviem SMS als nostres pares per dir-los que tot va bé a l’altra punta del món i si volem parlar amb algú dels d’aquí anem una hora al cibercafè i ens connectem a internet per poder enviar mails interminables des de Hotmail, que és el que té tothom.

No faig més cas de l’invent que m’ha ensenyat el canadenc perquè encara no li he trobat el gust a ensenyar al món que estic de vacances a l’altra punta, encara no he descobert que de les fotos que ens fem girant la càmera cap a nosaltres en direm selfies i que pots passar hores seleccionant quina imatge és la que vols compartir a les xarxes. En la meva fantàstica ignorància digital em dedico a nedar, a menjar, a riure molt, a ballar i, alguna nit, ho confesso, faig aquella turistada tan estètica però tan poc sostenible que és allò d’encendre fanalets de paper que s’enlairen cap als estels.

Tafanejar què fan els altres

Però quan setmanes després torno a Barcelona, m’adono que aquells quatre amics que tenia a Facebook ja són 40 i a la feina tothom sap de què va aquesta xarxa social que permet recuperar el contacte amb l’amic de l’escola que fa 20 anys que no veus, l’exnòvio d’uns campaments d’estiu a Cantonigròs i l’amiga de l’Erasmus a Itàlia que ara ja té tres fills.

Perquè Facebook, al principi, era això. Reconnectar amb el passat creant la il·lusió que allò tindria una traducció a la vida real (que mai va arribar). Tafanejar la vida dels altres i decidir quina part de la teva mostraves. Molt abans que les empreses, els mitjans, els polítics i les fake news hi entressin en tromba, Facebook era només un aparador del postureig més primitiu, un lloc on ens fèiem amics de persones que després vèiem pel carrer i no saludàvem, per mandra.

Jo no ho sabia, però allò que un noi d’Alberta em va ensenyar un dia a l’illa de Ko Tao canviaria la meva vida. Aquella xarxa social que avui està en decadència i a la qual cada cop la gent entra menys va canviar la meva manera de relacionar-me amb molta gent, i va obrir un munt de possibilitats infinites, moltes de les quals, per cert, 11 anys després, ja no em semblen tan sensacionals.