CALOR 'VINTAGE'

Personatges que fan de l’estiu un estat mental

Jaime de Mora y Aragón es va convertir en una icona de la Costa del Sol gràcies a l’hedonisme que desprenia tot el que feia

Personatges que fan de l’estiu un estat mental Zoom

Néixer al Palau de Zurbano de Madrid, a escassos metres del que avui dia és la seu del PP, podria semblar una ganga però no ho és. Si no, que l’hi preguntin a Jaime de Mora y Aragón, un home a qui per la seva heràldica potser se li preveia ser molt important en el món de l’empresa, de la ciència o de la política, però que va acabar destacant per motius que no tenen res a veure amb tots aquests espais de tant prestigi social. Sembla que va patir tant aquella pressió lligada a tots els seus nobles avantpassats que va decidir fer just el contrari del que se li adjudicava per casta: instal·lar-se en l’estiu de la vida i oblidar-se del fred hivern de mantenir les aparences. Una postura existencial que no els va acabar de fer el pes a casa, on li van tancar les portes i li van negar tots els blasons.

Nascut el 1925, Jaime de Mora y Aragón era el tercer fill de Gonzalo de Mora y Fernández Riera i de Blanca de Aragón y Carrillo de Albornoz. Per dret dinàstic li tocaven els títols de duc de Vitonto, marquès de Preux, baró d’Oticoren, marquès de la vall d’Oaxaca i marquès de Tabuérniga. Però aquell aristòcrata de bressol, després de gastar sense parar fins que li van tancar l’aixeta, va preferir treballar d’actor, de cambrer, de pianista en locals de dubtosa reputació i, sobretot, fer de promotor turístic de Marbella -on encara se’l recorda per aquesta tasca amb una estàtua-, abans que fer el que esperava la família.

Un ‘road trip’ i uns rul·los

El xou va començar després que llogués un camió -on també vivia- per travessar els EUA, cosa que va fer fins que se li va buidar la cartera. De tornada a Espanya, i després de no haver acabat mai cap dels estudis que havia començat, va debutar com a actor. El primer encàrrec el va rebre del neorealista Vittorio de Sica, que se’l va quedar perquè aparegués a Il giudizio universale amb una bata i rul·los al cap. Li va agradar tant que va deixar de tocar el piano, cosa que va arribar a reconèixer que feia per intuïció, tirant d’orella. Poc després va fer teatre musical a Roma amb ni més ni menys que Adriano Celentano.

Al llarg dels setanta apareixeria en una vintena de films. Alguns tan friquis com Hay que educar a papá, de Pedro Lazaga i protagonitzat per Paco Martínez Soria. Es podria pensar que tenia gust per la interpretació, però repassant els papers que va encarnar resulta obvi que més aviat feia el paper de vividor que el públic esperava d’ell i després parava la mà.

Més despeses que feina

Amb tot, ha quedat d’ell que va treballar poc. És de llei recordar, però, que segurament va treballar més del que hauria treballat si hagués fet la vida de noble que a casa esperaven. També és cert que va treballar menys del que hauria hagut de fer en relació al que gastava. Persones que el van conèixer han explicat que amb les factures pendents de pagar s’empaperava les habitacions de casa i que, a vegades, el seu majordom -a més de no cobrar- li havia de deixar diners.

Un monocle i un bastó que només eren attrezzo es van convertir, al costat d’un vestit blanc i una perilla llarga, en signes inequívocs de la seva marca personal. També les punyents declaracions sobre la seva família, a la qual no guardava cap estima per la manera tan antinatural com l’havia tractat quan va decidir ser ell mateix. Fins i tot va fer quedar malament la reina Fabiola dels belgues, que era la seva germana petita i que estava tan escandalitzada d’ell que no el va invitar al casament amb el rei Balduí. D’ella va dir que no tenia fills perquè era una “rància” que es passava el dia resant. “No els saben encomanar”, va dir a una revista. Més tard se sabria que Fabiola li va prohibir anar-la a veure a palau. Tot per evitar que la puritana imatge reial no es contaminés de la d’aquell home lliure, a qui no puc imaginar sense pensar directament en l’estiu.