Quan Escalarre va ser Woodstock

Hi va haver una època en què no existia el Sónar. Ni el Primavera Sound. Ni el Cruïlla. Ni el Vida. Sé que sembla impossible però era així, i no estic parlant del Pleistocè sinó dels anys 90, tot i que potser per a alguns lectors aquella dècada és juràssica.

El 1996 es va celebrar al bucòlic paisatge de les muntanyes del Pallars Sobirà el primer gran festival musical de l’Estat, el Doctor Music, que va aplegar en tres dies més de 25.000 persones en una comarca on n’hi vivien unes 5.000 en aquell moment. Vist amb més de 20 anys de distància el cartell de la cita fa venir salivera: David Bowie, Lou Reed, Patty Smith, Blur, Iggie Pop, Neneh Cherry, Sepultura... i, òbviament, una representació del que llavors en dèiem “rock català”, capitanejada per Adrià Puntí i els seus Umpa-pah i els menorquins Ja t’ho Diré. Per a mi, els que van aconseguir anar al Doctor Music són una cosa semblant a uns semideus. Jo ho vaig intentar durant setmanes però els meus pares tenien uns altres plans per a mi aquell juliol, no em veien prou gran per anar-hi i no hi va haver manera. L’espina clavada feia tan mal que als amics que sí que els van deixar-hi anar no els vaig preguntar res quan van tornar. Però no va caldre. Van estar parlant del Doctor Music durant mesos. Van tornar entusiasmats.

Bowie, encantat

Aquell entusiasme també va envair alguns dels artistes que hi van tocar, com David Bowie, que quan va arribar a Escalarre va quedar meravellat amb aquell paisatge. En una entrevista que li va fer TV3 deia que li encantava “la sensació de comunitat” que es vivia en aquella cita musical i va reconèixer que els festivals eren la seva feina “preferida” en aquell moment. Patty Smith també estava fascinada amb aquell Woodstock català i l’escalf d’un públic que la va idolatrar. Va arribar a Escalarre marejada com una sopa, confessant que havia vomitat pel camí, però l’ambient la va fer revifar i va oferir un concert que els fans van qualificar d’extraordinari.

Però més enllà de la música, el Doctor Music va ser la gent que hi va anar. L’ambient de companyerisme que es va crear, les amistats, els amors fugissers (o no) que hi van néixer van omplir converses durant molt de temps, mentre a mi se’m menjava l’enveja. Mirant fotografies d’aquella primera edició es veu un escenari que podria ser el de molts festivals que van venir després: amb les tendes de campanya per tot arreu -la majoria canadenques, això sí, perquè no hi havia Decathlon-, cabells de colors, nois i noies tocant guitarres, fumant porros i petonejant-se. I estelades per tot arreu. Quasi es fa difícil de creure que d’allò ja fa més de vint anys. Fins que arriben les fotografies de les enormes cues que es formaven davant les cabines telefòniques que es van instal·lar al mig del prat. Cabines. Sí, sí. Estem parlant del 96 i allà no tenia mòbil ni l’apuntador, així que per trucar a casa i dir als pares que s’havia arribat bé calia esperar una hora o més mentre es xafardejava en les converses alienes o naixien aquelles amistats o històries d’amor que tant m’hauria agradat viure i no vaig poder.