Els estius feliços de la Callas
Amb una vida com a soprano que mai havia desitjat, només va trobar la pau quan va deixar-ho tot per l’armador Aristotelis Onassis
La vida de Maria Callas va ser una tragèdia més de les que ella amb tant d’èxit va cantar. L’artista ho va tenir tot, motiu pel qual la majoria dels mortals podria pensar que la seva infelicitat no estava justificada. Però no hi ha res més injust que aquesta reflexió, ja que la Callas ho va tenir tot, sí, però tot el que no volia.
La diva es va convertir en una icona internacional del bel canto a causa de la insistència de la seva mare, una dona plena d’ínfules que havia emigrat d’Atenes a Nova York -on va néixer la Maria- seguint l’estela del seu marit. En aquell trajecte transatlàntic, la mare de la Callas va deixar de ser una farmacèutica reconeguda en l’Atenes dels anys vint per convertir-se en una perfecta desconeguda d’un barri humil de Long Island.
Per recuperar el prestigi perdut, va agafar la seva filla petita i, amb una enorme disciplina, la va convertir en un prodigi de la lírica després d’advertir que amb el físic que tenia -d’adolescent era obesa i tenia molt d’acné- no la podria casar amb cap milionari. La seva insistència va fer que aquella criatura de veu inigualable s’acabés convertint en la millor soprano del segle XX, gràcies en bona part també al seu talent interpretatiu sobre els escenaris.
Dues vides d’insatisfacció
Aquella nena que somiava a ser mestressa de casa, tenir fills i cuinar -va retallar receptes de revistes al llarg de la seva vida- tampoc va tenir més sort en el terreny amorós. Si la seva vida professional i pública havia sigut un regal enverinat de la seva mare, la seva gran història d’amor, amb l’armador grec Aristotelis Onassis, no va ser gaire diferent. Per ell, va nacionalitzar-se als Estats Units per, així, poder-se divorciar del seu marit fins llavors, l’empresari Giovanni Meneghini, de qui no es podia divorciar legalment a Itàlia.
Un cop van estar junts i lliures hi va haver uns anys de felicitat per a ella, que, seguint els consells del que llavors era l’home més ric del món, va deixar de cantar. “Aquests ingrats no et mereixen, hauries de disfrutar”, expliquen que li va dir Onassis. I ella, una vegada més, va obeir. Era l’únic home que, segons algunes biografies, es va enamorar de la dona i no de la diva, i per això ella li tenia devoció.
Els estius de la Maria a l’Egeu
En el documental Maria by Callas (2017) es poden veure unes gravacions casolanes inèdites de Maria Callas a bord del mític vaixell d’Onassis, el Christina, en què ella apareix somrient. Diuen els estudiosos de la Callas que són uns dels pocs moments en què va ser feliç i lliure, en què va ser ella mateixa.
Poc durarien les rialles, però. Del 59 al 68 va durar oficialment la relació de la mítica parella, que mai es va casar tot i que era el somni d’ella. Si descomptes el temps que va tardar la Maria a desfer-se de les pressions i tensions que arrossegava de la Callas i el temps en què ell va deixar de fer-li cas, els estius de somriures van ser molt escassos. Concretament, van durar fins que va arribar Jackie Kennedy i Onassis va abandonar la Callas literalment davant de tot el món. La felicitat no tornaria més a la vida de l’artista, que moriria als 53 anys, sumida en una fatal depressió que molts autors afirmen que va ser la causa de la seva mort.
Després que Aristotelis -a qui la Callas sempre deia afectuosament Aristo i a qui la Jackie anomenava Telis...- veiés que la Jackie només s’havia casat per interès i ho deixessin, ell i la Callas es van retrobar. Però la plenitud dels estius navegant l’Egeu i fondejant el Christina davant de l’illa de Skorpios ja no van tornar. Ella havia tornat a cantar i el seu declivi vocal la fustigava tant com l’abandonament d’Onassis. Havia fracassat com la Maria i ja no podia tornar a ser la Callas. Quedaven molt lluny els estius a l’Egeu.