Si els noms de Brandon, Brenda, Dylan i Kelly no us suggereixen res vol dir que als anys 90 no havíeu nascut o que practicàveu el hikikomori molt intensament. Els protagonistes de la sèrie nord-americana Beverly Hills 90210 -aquí algun poeta va decidir traduir-la com a Sensación de vivir - van ser omnipresents al llarg de tota una dècada i van tenir una influència extraordinària en les nostre vides o més concretament en dos aspectes de les nostres vides que ara us explico. El primer el vaig viure en primera persona i és que a la meva colla vam decidir que volíem anar a viure a Califòrnia i viure aquells estius de Sensación de vivir que eren, precisament, sensacionals: mansions amb piscina, festes a la platja i cotxes descapotables. I si calia treballar, cap problema, ja faríem alguna feina tan dura com la que feien els protagonistes de la sèrie a l’estiu esllomant-se al club esportiu de Beverly Hills. La segona influència de la sèrie va ser en la nostra manera de vestir. Encara que no ens agradi remenar fotos antigues (acabem sempre amb les mans al cap per les pintes que fèiem i per com érem de joves), us haig de dir que allò va passar i que la Brenda i la Kelly ens van ensenyar que els texans es portaven ben amunt de la cintura i els tops ben amunt del melic. També vam aprendre que a Califòrnia els biquinis es duen ensenyant molt maluc, com fa ara Kendall Jenner -ja se sap que tot torna- i que els vestits de flors arrapats, les camises XXL i les armilles les portaven les més popus de l’institut.

Els reis de les carpetes

El Brandon i el Dylan es van convertir en ídols femenins globals. El primer, amb el seu estil rocker amb tics dels noranta molt normcore, com els texans i la samarreta blanca. El segon, amb aquell aire de James Dean i una caiguda d’ulls estudiadíssima. Si mai es fes un concurs de les fotografies que han omplert més carpetes d’arreu del món, el Brandon i el Dylan en serien clars finalistes.

Però a Beverly Hills s’havia de prendre partit. O eres del Brandon o eres del Dylan. No hi havia mitges tintes, i els equips de seguidores es van definir des del capítol1. (Per als amants de Lost ja sabeu que és el mateix que va passar, anys després, amb el Jack i el Sawyer). Una servidora va ser del Dylan des del primer fins a l’últim capítol i crec que encara ho soc. El Dylan encarnava el noi rebel, l’ovella negra en aquell barri de nens rics i consentits, i això el feia irresistible.

Amb el pas del temps, però, la sèrie es va fer, francament, insuportable. De tota aquella colla de pijos qui m’agrada més avui en dia és la Donna. És a dir, Tori Spelling, que era la filla del productor. No ha sigut mai un secret que l’únic motiu pel qual la jove Spelling va protagonitzar Sensación de vivir va ser precisament pel parentesc que l’unia amb el creador i ment pensant de la sèrie, Aaron Spelling. El seu personatge dins de la pantalla representava totes aquelles noies que volen encaixar i no acaben d’aconseguir-ho, una lluita tan humana, tan adolescent i universal, que la convertia automàticament en el personatge més autèntic. És precisament per aquesta seva imperfecció que la Donna és el personatge que m’agrada més. I mirant la sèrie 20 anys després em vindria molt de gust dir-li: “No vulguis ser com ells, Donna, sigues tu que moles més”.

Shannen Doherty, la primera a deixar la sèrie

La fama de malcarada sempre ha perseguit l’actriu Shannen Doherty, que interpretava Brenda Walsh. De fet, l’actriu va abandonar el paper (o la van fer fora, mai va quedar clar) al final de la quarta temporada, tot i ser una de les grans protagonistes de la sèrie. Els problemes la van perseguir també al seu altre gran projecte: la sèrie Embrujadas, que va protagonitzar durant tres temporades fins que les desavinences amb les altres actrius la van fer abandonar el paper. Actualment, però, Doherty ha deixat de banda el seu (suposat) mal caràcter i s’ha fet famosa per la seva batalla contra el càncer de mama, que pateix des de fa anys.