‘Krámpack’ sota la llum de la Llombardia

L’estiu és una estació molt romàntica, si les onades de calor i els mosquits es comporten. Es poden veure des de parelles que contemplen la posta de sol agafats de la mà a la platja fins a d’altres que, unes hores més tard i amb molt alcohol a la sang, intenten acoblar-se clandestinament i amb moltes dificultats entre dues piles de gandules. Ah!, però fugim dels rigors de la realitat i instal·lem-nos en el territori estrellat del cinema, on Call me by your name ocupa un lloc d’honor en la categoria dels amors d’estiu. El director, Luca Guadagnino, havia agafat molts trumfos de la novel·la homònima d’André Aciman: un poble italià i un paisatge meravellosos i una història en què la parella protagonista, formada per l’Elio (Timothée Chalamet) i l’Oliver (Armie Hammer), s’emmiralla en l’idealisme de les escultures clàssiques que estudia el pare de l’Elio, que és arqueòleg. A més, l’escriptura del guió va comptar amb la col·laboració de James Ivory i va rebre l’Oscar en la categoria de millor guió adaptat. Finalment, la pel·lícula té les cireretes d’amor profund del “digue’m pel teu nom” del mateix títol i les cançons que va compondre Sufjan Stevens per a la banda sonora i que interpreta amb la seva veu angelical.

Tot i que els protagonistes de Call me by your name són dos homes, la reflexió que conté sobre el poder de la bellesa per desafiar el pas del temps, el desig, el descobriment del sexe i els condicionants i les dificultats per estimar van més enllà dels gèneres. La pel·lícula es va estrenar a Espanya i va tenir un gran èxit global. A la xarxa es pot trobar fins i tot un mapa de Google Maps on hi ha marcades totes les localitzacions.

La temàtica de Call me your name és universal i no és nova. Al públic català ens hauria de recordar una altra pel·lícula. Em crida l’atenció que no s’hagi posat més en relleu Krámpack. La pel·lícula de Cesc Gay -va ser el seu primer llargmetratge en solitari- basada en l’exitosa obra de teatre de Jordi Sánchez, que va rebre el premi Max, va abordar una temàtica similar molt abans. Al teatre ja havien fet més camí i el títol fa referència a com els personatges anomenaven l’acte de masturbar-se junts o mútuament. L’èxit de Call me by your name hauria sigut una bona oportunitat per aixecar-ne un nou muntatge.

La versió cinematogràfica de Krám-pack també va ser guardonada: va rebre el Premi Especial de la Joventut al Festival de Canes, el premi al millor director al Festival de Màlaga i una menció per a Jordi Vilches en la categoria d’interpretació masculina. Jordi Vilches, que debutava en el cinema, i l’altre protagonista, Fernando Ramallo, eren més joves que els protagonistes del muntatge dirigit per Josep Maria Mestres, Karim Alami, Mònica Glaenzel, Joel Joan i Jordi Sánchez. I com a Call me by your name, sovint expliquen què els està passant sense necessitat de dir res. Sí que crida l’atenció com Cesc Gay no va necessitar entorns glamurosos ni guarniments artístics -la pel·lícula comença amb Jordi Vilches arribant a Castelldefels en un tren de la Renfe- per explicar la història del Nico (Jordi Vilches) i del Dani (Fernando Ramallo). I també conté perles com aquesta: “M’agradaria que moríssim junts, en un accident, o ofegats em una piscina. Mai no parlem del que fem, del que ens passa”, li diu el Dani al Nico. Per sort l’altre té sentit de l’humor i talla la conversa amb un “Em faig un altre porro”.