Que tiri la primera pedra qui no hagi cantat mai el Wannabe de les Spice Girls. Potser així, pel nom oficial, ara no us ve al cap però us ajudo a fer memòria: és aquella cançó amb una tonada que fa així: “ I’ll tell you what I want, what I really, really want ”, que aquí vam convertir ràpidament en un “Aitxeluguataiuon guatairiliriliguon ”.

Ara ja sabeu de què parlem, oi? No patiu, que ho fèiem tots. Penseu que el juliol del 1996 ningú havia passat encara pel Kids&Us. Allà on fóssiu -estudiant, de campaments, treballant o a la platja torrant-vos- segur que vau sentir, per voluntat pròpia o per culpa de la radiofórmula, el hit de les Spice Girls, la cançó que les va portar a l’Olimp dels cantants que peten tots els rècords i que va fer embogir adolescents d’arreu del món entestades a imitar i repetir de manera mecànica tots i cadascun dels moviments, passos de ball i expressions de les cinc britàniques.

Victoria Adams (encara no havia conegut David Beckham), Melanie Brown, Melanie Chisholm, Geri Halliwell i Emma Bunton havien estat escollides en un llarguíssim procés de càsting que tenia per objectiu crear un grup que fos la versió femenina dels Take That. Per fer molts diners.

Seguint els passos dels Beatles

L’experiment havia començat uns anys abans però el 7 de juliol del 1996 es va publicar Wannabe, el seu gran hit, que va arribar a ser número 1 en 37 països amb la cantarella repetitiva i enganxosa que, per a desgràcia dels seus detractors, va portar les cinc noies a convertir-se en el grup musical britànic més famós des dels Beatles.

Aquell estiu les amigues de la meva germana petita -en plena edat del pavo - es barallaven per ser Geri Hallywell en les coreografies que organitzaven al jardí. Els semblava la més guapa i la més simpàtica i alhora la més fàcil d’imitar (a aquella edat, l’animal print de Mel B el percebíem com un espant, l’estètica esportiva de Mel C només apta per a classes de gimnàstica, els vestidets rosa d’Emma Bunton eren per a nenes fifis i Victoria era simplement una avorrida). Els agradava -a mi també, ho confesso- allò del girl power que proclamaven les britàniques perquè, tot i ser una estudiada estratègia de màrqueting, sonava alliberador i reivindicatiu i ens empoderava (quan encara no coneixíem el significat d’aquesta paraula; de fet, no coneixíem ni la paraula mateixa).

Crec que una de les grandeses de les Spice Girls va ser que van durar poc. El fenomen va ser intens i efímer i això li ha proporcionat una glòria que s’ha diluït en els anys però que manté alguns fans incondicionals que es fan sentir quan cal. L’últim exemple el vam tenir l’estiu del 2012, quan el grup es va reunir per cantar a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Londres. Poca broma! Estem parlant d’una cita en què els països treuen pit amb els seus artistes més rellevants i el Regne Unit va decidir apostar-ho tot a les Spice Girls. I la qüestió és que van causar sensació. Des de llavors, els rumors sobre un nou retrobament, un nou concert o una nova gira no han parat de repetir-se, però sembla que Victoria (ara Beckham) no en vol sentir a parlar. La Spice avorrida que no sabia cantar ha fet carrera com a dissenyadora de moda i aquí sí que ha demostrat talent i capacitat creativa. I és per això que, diuen diuen, no vol fer més experiments amb les altres Spice ni tornar a entonar aquell mític Wannabe. És probable que vulgui evitar aquell fenomen, que potser molts de vosaltres esteu patint al final d’aquest article, que provoca que la famosa tonada de la cançó se’t fiqui al cervell i ja no en surti durant hores. Fem cas a Victoria, doncs, i deixem que les Spice segueixin sent una cosa del passat.